Todo lo que hemos dicho

Barcelona puede ser un lugar maravilloso si estás dispuest@ a vivir algo más que el grisaceo espectro de una existencia mediocre. Creo que aun tengo que ubicar el ratito que un corazón y esta ciudad me regalaron.

Atila me dijo que se llamaba. Una alma atormentada de rostro atractivo, ojos verdes y pómulos suntuosos llamó mi atención enmedio de terrazas, despilfarro y calles soleadas con hedor a orin. Quiso dirigirse a mi para pedirme algunas monedas. Quizás fuera la dulzura de su voz, sus silencios, quizás sólo su presencia o su ausencia, pero algo me cautivó.

Empezó a hablarme, pero, más que sus palabras, escuchaba en su respiración todo lo que no contaban sus silencios cansados y entristecidos. Supe que me estaba mintiendo. Y el sabía que lo había intuído. Le invité a sentarse conmigo y unos instantes después, a través del humo del tabaco compartimos trocitos de las verdades que los dos estabamos dispuestos a reconocer.

Atila, como el rey de los hunos, se siente perdido en Barcelona. Tiene el corazón roto por el (des)amor de una mujer que lo dejó por un hombre que podría ser su hijo, me dijo. Tiene dos hijas y amigos en Hungría que le quieren y le piden que vuelva, y tiene también un circuito muy claro de comedores sociales a los que dirigirse aquí en Barcelona.

Tiene sueño; Atila duerme en la calle y no ha encontrado un sitio donde no le despierte el ruido y el miedo. No quiere comer, dice que sería tirar el dinero. No puede comer hasta que encuentre paz. Y no tiene paz porque no tiene un plan. Por eso no puede volver. No con ropas de otros, sin arreglarse el pelo ni sin el coche que tenía en Poblesec.

Percibí la fuerza de Atila en sus carcajadas, en la bondad y la elegancia de su respeto y también la deriva de un hombre sin sueños. Conecté con el impacto de su soledad. Un gran muro silencioso que le relega en un espacio invisible entre los demás.

No pude evitar proyectar en lo que me contaba un monton de sensaciones que me hacechan a veces cuando estoy sola en mi cama. Creo que por eso me acerqué a un Atila que no conozco y que probablemente me estaba construyendo en su relato unas verdades en las que necesitaba creer. Reviví cómo es sentirse un extraño entre la gente. Atila rechazó mi invitación de comer juntos. Recordé la angustia de necesitar huir. Huir de todo, de tod@s .El circulo fatal de la soledad; sentirse profundamente sol@ , abandonado por un@ mism@, y por ello, empujarse a alejarse de la Vida.

Hace poco también, con otros corazones indomables, valientes y generosos, en otros momentos de mágia en Barcelona, compartimos lo que era para nosotras el Buen Vivir. Cada una respondió desde sus experiencias y sus creencias. No sé qué es lo que respondí, pero ahora pienso en Atila, y lo que me había hecho recordar. La importancia de tener sueños por realizar, los medios para conseguirlos y corazones por el camino que te acompañen y reconstruyan contigo tus planes para llevarlos a cabo. Existen señales y conexiones por todos lados. Ojalá las oportunidades estuvieran tan cerca para tod@s por igual.

                                 Atila, que encuentres la paz que necesitas y tu plan para salir de ésta.

la Lluna de mandarina i una carta d'amor

Em trobo des fa uns dies inquieta. Sota les meves espatlles he sentit d'una manera intensa la Lluna, perturbadora. Nit rere nit, una força reconeguda, em captivava i em repel·lia al mateix temps. De què rius? Què m'estàs intentant dir? I somreia, la Lluna color de mandarina. Que no veus el temps que fa que estic fora del meu centre? Que no sé on sóc? Per què estàs compungida? Silenci, però un silenci tendre. De què més m'hauré de despendre?

La meva veu s'ofegava en preguntes incomplertes fins que arribava el Sol. I amb ell, una altra força amiga que sacsejava els instints , m'escalfava les orelles i feia somriure els meus batecs. I així nit rere dia, dia rere nit, fins que al final ho he comprès.

                  I trenco el meu silenci per respirar una carta d'amor que em fa feliç escriure.

Confessar-se enamorada d'alguna cosa, o d'alguna persona et canvia per dins. He reconegut, un cop més, la força que empeny ben enfora. Agradable sensació. És una empenta, però que surt des de l' interior més ocult. És un secret, ella encara no ho sap. Però el teu nom és Àfrica. I té nom de dona, però també un continent. M'ha alliberat acceptar una atracció que tan sols intueixo. No puc explicar què és el que m'atreu, ni perquè. Com si la conegués des de sempre, com si des de sempre hagués al meu costat, acompanyant-me en els meus processos. Sóc conscient que la desconec però m'agrada el que veig. I sé que m'agradarà el que veuré. És com quan sents algú, tan aprop, que t'agrada escoltar, aprendre de tot el que es deixa descobrir. Em qüestiona i em fa treballar-me per ser millor. Sense incomodar-me, accepto que, sense entendre res, tot tingui un sentit tan, tan evident. I desitjo aquest vibrar. Desitjo sentir més, no perquè ho necessiti, sinó perquè em complementa. És això que sempre diuen, que 1 + 1 no són dos, fan més.

L'amor sense límits ni condicionants. M'agrada sentir-lo així, perquè no ho sé fer d'una altra manera; deu ser que sóc una yonki de la intensitat. No sé que dir-vos (bé, si sé el que em dieu sempre) Però és que em fa tan forta viure'l amb totes les conseqüències!  Perquè em reconec a mi mateixa, em sento capaç, i puc mirar la vida amb autenticitat. Aquí van unes quantes coses que ja he après d'ella (perquè deixa una empremta reconexible arreu per on passa):


Que quan més m'allunyo del que he après, més a prop estic del que he d'aprendre. I que quan creixo, més puc ser qui sóc. Estudiar l'Àfrica, el seu territori, les seves dinàmiques actuals que venen d'un passat que estava connectat al meu, des de sempre i des de mai,  és també escoltar les històries ocultes que mai ningú ens ha ensenyat. M'ha portat a aquest instant que sempre arriba en el que la realitat en la que creies es trenca en bocins. La raó, esgotada, deixa de lluitar i es rendeix a escoltar que la veritat no és només teva. I el que precedeix és màgic, orgasme del pensament eixamplat, l'emoció a flor de pell, humilitat i llibertat.

Que aprendre des d'una nova mirada és remoure les ruïnes d'una ciutat morta que ja no sents com a pròpia de la que han de brollar nous ciments. Descobrir unes gents tan tan unides a un món més integrat que "connectat". m'ha fet qüestionar-me algunes coses que passava per òbvies. Per mi ser conseqüent era important. A cas és possible quan el Sol se'n va i et porta cada dia un moment diferent? Quan la vida passa tan ràpid? I si només pots ser-ho amb la pols de la terra, amb les estrelles i amb els avantpassats que t'han portat al teu present? 

Que el diàleg és l'únic camí per actuar i interpretar. Sempre hi ha hagut experiències d'enteniment comú, de flexibilitat.   A diferència de com ens han explicat la història de la humanitat, compartimentada en blocs estàtics de conquestes i conflictes (sempre l'escriuen els qui vencen) les cultures i persones sempre han sortit del propi centre per  relacionar-se, enriquint en complexitat els processos i multiplicant les diversitats. Quan han començat a idealitzar (en un sentit positiu, o negatiu) és quan les vençudes són un perill i no tenen cabuda.

Que la millor arma per reduïr les silenciades, les omprimides, és el paternalisme. Decidir pels altres ha estat una altra constant en la humanitat, i els africans bé ho saben. Fets carregats de bones intencions (i també males) però des de la creença en la superioritat pròpia. Per detectar el paternalisme, només t'has de preguntar: estàs considerant que l'altre té els mateixos atributs que tu? (i es pot aplicar a les relacions entre cultures però també entre persones).

Que l'odi s'apren. I el més difícil és distanciar-te del soroll de la cultura de l'odi i del menyspreu, és una inèrcia brutal i contagiosa. Però quan trobes silenci, ràpidament t'apropes a l'Amor. I existeixen milers d'experiències i exemples d'amor i dignitat, de reparació i reconstrucció  malgrat el sofriment, i legitimitat i reivindicacions malgrat la violència. De valor. 

La pell de gallina, una esgarrifança d’incredulitat, i silenci. O potser no, però és la percepció que tenen (o tenien) els milers de persones que estan reunides a la Plaça Catalunya cada vespre, pendents d’un megàfon. Jo no crec en les revolucions, i en la violència sistemàticament ordenada que creen en els esperits indignats. No crec que aquesta sigui la “Revolució ètica” que esperàvem. Però si que penso que aquesta setmana hem trobat un espai per demostrar que una altra manera d’organitzar-nos, i de sentir els altres és possible. Hi ha moltes coses reprovables en la gestió d’aquesta protesta, però ningú ens ha ensenyat una altra manera d’organitzar-nos que no sigui la d’obeir. Obeir al que “sap més”, al que té més poder, al de dalt. No crec que aquesta sigui una revolució perquè la societat espanyola no està preparada. No ho està perquè li falta un rodatge cultural, un sentit de la responsabilitat i compromís que encara no té. Potser el sistema, potser el desenvolupament tecnològic, el benestar econòmic o la cultura post-moderna ens està portant a l’era de la des-educació. Potser és que mai en la història de la Humanitat ho hem estat, i ara la crueltat en la que ens està portant les desigualtats socioeconòmiques ens ho fan més evidents, però no som conseqüents. Tots els nostres actes tenen conseqüències, que molts cops oblidem. I ja no parlo de ser conseqüents a nivell mundial o polític (estar en un punt de reunió on es qüestiona el capitalisme i anar a sopar al McDonald’s, o treure una Blackberry en un debat), parlo de les petites coses amb les relacions amb les persones, en el nostre dia a dia. No ho som. No volem descobrir la veritat, o no ens importa, o ens fa por (i no sé què és pitjor). I si per casualitat la descobrim, l’esquivem de reüll. Passem per la vida dels altres de puntetes. Per una transformació popular ens cal aquest tipus d’educació, un canvi en la manera de tractar a l’altre, al planeta, es tracta de donar un valor real a la nostra llibertat. Per saber posar un límit a la repressió que les estructures que ens sostenen ens estan sotmetent.
Per això em fa gràcia que es titlli la construcció forçada (no ens queda altra) d’aquest espai de convivència, reflexió i re-educació com a moviment perroflautista de gent acomodada que es queixa per queixar-se, o que es ridiculitzi la seva manera d’entendre o sentir la realitat, tan legítima com qualsevol altra.
Aquest moviment, tothom se’l prendrà com cregui: com una amenaça, una oportunitat de fer botellón, de fer propaganda, per utilitzar-lo amb fins polítics, un moviment que suposa nits sense dormir pensant en una resposta política, repressiva o policial contundent contra un joves descarats, com a l’inici (potser l’exemple) de la decadència del civisme, com un somni, com la realitat d’una utopia. Per mi ( i estic plenament convençuda que per a molta més gent)ha estat un punt d’inflexió personal: temporal, i espacial. La plaça Catalunya s’ha convertit en una realitat. Molts pensàvem que no era real una altra manera de fer. Personalment pensava que, malgrat compartir crítiques d’aquest sistema que no funciona, la meva manera d’entendre les relacions socials (que en el fons ho són tot), no funcionaria fora dels àmbits en els que em moc. És cert que la plaça s’ha convertit en una micro-ciutat, però funciona, ha funcionat durant un temps. Funciona ordenadament sense control. I això és un estímul, que ens fa veure que les lluites que fem en el dia a dia, els cops que ens emportem, serveixen per alguna cosa.
L’única continuitat que pot tenir aquest moviment, serà a petita escala. No sé si en les assemblees de barris i pobles que ara s’activaran, però si en el que recordarem d’aquests moments en el dia a dia. I el problema de la nostra societat és que molts de nosaltres ni entenem aquests valors. I en això la indiferència ens fa molt mal. És molt important que tanta gent s’hagi acostat a escoltar aquesta nova manera de pensar. No és utòpica, ni hippie, ni idílica ni molt menys ridícula. S’allunya del cinisme, no ens abandona al relativisme que ens fa oblidar que en aquesta vida la societat no ho és tot, perquè som una peça d’alguna cosa més gran (quelcom sense principi ni final), i que cada acció o emoció té una conseqüència, i que cal ser-ne conscient. És important aquest apropament per a la nova reeducació, basada en l’acció conseqüent, que molts cops serà fallida, perquè és molt difícil. Tenia com una ferida oberta davant la indiferència, la superficialitat ingènua, i sobretot la despreocupació. Perquè a un cabró corrupte se’l pot combatre amb més o menys violència. Però com combatre el passotisme? No he aconseguit fer menys sagnant aquesta ferida, no he aconseguit cap bàlsam ni protecció, fins ara, que he rebut un cop d’aire fresc.


“Los síntomas de la decadencia tal como se manifiestan en el arte de un país son la indiferencia, la vanidad y la servidumbre. La indiferencia es la ausencia de apreciación […]. La indiferencia es endémica. Es una enfermedad que se ha propagado por toda nuestra civilización y que es síntoma de una vitalidad disminuida. Deprime las sensibilidades y al ser humano medio ya no le importa sentir la chispa de la vida, tener una mirada fresca o alegrarse y disfrutar a través de los sentidos. Prefiere hacer frente a la vida desde la armadura del aburrimiento o el cinismo, y esquiva la desesperación con el descarado escudo del libertinaje”.
HERBERT READ.





aamal.

Estimats reis mags d’Orient:

Us escric la carta d’aquest any i la publico per Internet perquè suposo que us heu mediatitzat tant com la resta del món: segur que ja no llegireu les antigues cartes escrites sobre paper, perquè no teniu temps de desxifrar la cal•ligrafia que les personalitzava, i tampoc confio gaire en els vostres missatgers, perquè últimament sembla que ara tothom s’atorga el dret a robar els nostres somnis.
Mai us he demanat grans coses ( l’any que us demanava una ploma d’escriure, no pensava en una Montblanc) i tampoc ho faré aquest any. No us penso demanar que em toqui la loteria, prefereixo que li toqui a algú que ho necessiti més que jo, ni tampoc sort, perquè la sort sola no porta enlloc. Tampoc exigeixo protecció, perquè aquest any m’han fotut molts pals però me n’he sortit jo sola. I si us he de ser franca, aquest any no m’he portat gaire bé: m’he passat a la “mala vida”, segons em diuen, m’he fet un tatuatge, he descobert que sempre s’ha de qüestionar i comprovar tot allò que ens diuen, i a ser intransigent amb algunes coses, he canviat de prioritats a la vida, i ja no m’importa el que digui o pensi la gent del que faig, o sento.
Malgrat això, penso que no he fet mal a ningú, ni he mentit. És per això que us escric la carta, per demanar-vos recuperar una cosa que he perdut, més aviat m’han robat. I no és per caprici, sinó per necessitat.
Fa temps la Vida em va atorgar, com a tothom, un do, amb el que de seguida vaig connectar. Jo no acostumo a sobresortir en res, perquè no m’agrada, però haig de reconèixer que junts fèiem grans coses. Érem una conjunció invencible. Jo vivia, i aprenia, i ell (el do) m’ensenyava, parlava per mi.
Fins que vaig jugar amb foc, i em vaig cremar. Vaig trobar una musa traïdora. Una musa que em va despertar sensacions que pensava que no existien, em va fer obrir els ulls (encara més) i dirigir-los amb una nova mirada. A sentir d’una nova manera la Vida. Llavors el do i jo encara ens vam fer més grans en intensitat, i jo no cabia al cos de felicitat. Però la musa traïdora va resultar ser una il•lusió: em va inspirar fictíciament fins al punt de confiar-me, em va enganyar, per posteriorment abandonar-me.
És per això que necessito una musa, perquè jo segueixo sentint moltes coses amb la intensitat que vaig adoptar, però m’he trencat en trossets, igual que el do que m’acompanyava, i ara m’he quedat sense veu. Desitjo per aquest any trobar una musa que m’inspiri de nou, que em retorni la sensació d’harmonia, per tornar a ser qui algun cop he estat, i fer les grans coses que he fet. Perquè ara les faig igualment, però amb grans esforços i dificultats.
No us demano gran cosa, però per a mi ho és tot. Així que aquest any us deixaré torrons i neules amb vi bo i aigua pels vostres camells. No us preocupeu, si sento soroll tancaré ben fort els ulls i esperaré pacient el meu regal.
Gràcies per endavant,

Els meus millors desitjos per vosaltres,

MARINA.

Classe d'Antropologia política. Quan entra el professor, es fa el silenci. Entra amb moviments magestuosos com una gasel·la i té una veu greu i segura que encisa com el cant d'un cisne. Llavors, entra la màgia de les paraules. No hi ha fum, ni focs artificials.És la màgia de les coses petites que canvia l'estat d'ànim. El seu discurs, és estrany. Una barreja entre anti-liberalisme però sense els adjectius despectius que solen acompanyar al conservadurisme. Un pensament (polític o no) que sorpren si més no perquè no sol ser l'habitual. Estem acostumats als extremismes. I les seves paraules inciten al pensament.
Tots tenim cultura política. Una cultura formada amb l'experiència individual i també grupal, amb les relacions amb els altres. Una cultura que ens sotmet als processos crítics als que ens fa fer front la vida i configuren un caràcter, que al seu torn incideix al nostre comportament.
La cultura (i l'educació que hem rebut només n'és una part) és el vehicle que ens ajuda a resoldre (o no) les situacions conflictives que ens proposa la vida quan es tracta de l'adaptació a noves situacions. Perquè quan més vivenciem és en els moments de transició d'una situació a una altra.

Estava escrivint la introducció d’un treball que mai acabaré. Perquè si estudiar és escriure el que el professor vol llegir, d’acord. Vint pàgines no són res. Però per mi això no és estudiar.
I he hagut de parar, i obrir un nou arxiu. He pres l’icona del paper en blanc, i pitjo les tecles de les lletres que em ballen pel cap. Només són paraules articulades, que persegueixen les notes del violí i del piano de Yann Tiersen, i que em despullen poc a poc.
Dec ser una exhibicionista, perquè en el fons m’agrada despullar-me. I dir que m’agrado. M’agrada que el meu cor se senti ferit amb el món, perquè es fa gran a cada cop. M’agrada el que penso, perquè vol dir que miro i escolto, i aprenc. M’agrada que les meves inquietuds m’ofeguin a vegades, perquè vol dir que vull viure la vida plenament. El que no m’agrada tant és saber que m’estimo, perquè si estimar-se és estar orgullós de com sent un la realitat, jo m’estimo, i molt; això significa que probablement ningú m’estimarà tant com m’estimo jo...

http://www.youtube.com/watch?v=nfwWKCRth_A&feature=related

http://www.youtube.com/watch?v=cg7NTPKCq_Y

Tic tac. Ja és hora! L'hora no pactada, la que tothom sap però ningú diu. La que esperes, i no saps. Et dirigeixes al bar. Billi! I arriba la de sempre, el teu sou millor invertit, l'etiqueta vermella i daurada, la que al cap d'unes hores et farà volar. Gust amarg a la llengua, freda la mà, ja estàs preparat.
Ei! Ja n'hi ha un més. Tots arreplegats al voltant d'una taula, ronyosa, com el bar. Allà hi són els kolegues. Els kolegues amb k, perquè no són coneguts, ni colegues, ni amics. Són l'escola de la vida, els mestres que t'ensenyen que el millor és no saber, i anar fent.
I entre confessions i anècdotes les etiquetes s'acumulen a la taula, mentre el to de veu -i de les conversacions- va pujant, fins que alguna boca bastosa suggereix un pla, que qualla en els esperits eufòrics i posa els mecanismes en marxa. Un, tres, cinc, ja hi som. Tu marxa a l'altre cotxe, que no hi caps. Cinturó cordat, cigarreta encesa, ja hem arribat. La festa ens espera.
Quarts de tres, i provem el sabor d ela nit en forma de ron amb llimona. El fum entra al moment adequat i es reclou a la boca, adormint la ment. La sang va prenent el gust dolç de l'alcohol. Pupil·les dilatades, algun petó indegut, fruit del moviment desacompassat del cor i els pulmons, que estan fent l'amor amb la Vida. Que li donin pel cul a la realitat, i a la veritat.
El teu cos balla al ritme de les vibracions que percep. Els altaveus, la humitat de la pell del veí. I parlem. Parlem molt sense dir res. Treiem totes les paraules que hem anat reprimint fins llavors. Les que hem callat, i les que hem dit sense sentir. Llavors ens invaeixen uns instants de felicitat, d'aquesta que es palpa, que es podria arribar a tocar amb les puntes dels dits.
Però arriba ella. La presència estranya, que més em coneix. Ella, la que torna del seu viatge just en el moment que menys espero. La que m'enganya, perquè s'acomiada de mi per semrpe però que sempre retorna al costat, ben aprop. I m'abraça. Se m'acosta amb el seu alè gelat i m'estreny fort, tan fort, que trenca els llaços que em lliguen a aquesta vida tan meva i tan de tots. Trenca la conjunció del meu esperit amb la natura i amb els humans, i m'obliga a fer el que no vull. Mirar enrere. Fer-ho i sentir el dolor en la seva forma més plena. Recordo sense voler-ho el que un dia no tan llunyà vaig sentir, i recordo com es perdia, dil·luint-se en el temps. Sentir cadascuna de les persones, les coses, els llocs, els detalls i les hores, les olors. Sempre hi ha experiències i records que ens impressionen i ens marquen tan que volem creure que mai oblidarem, però sempre acabem oblidant. Què ens queda llavors? Tan poc som? Per què m'anraces tan fort? No em deixes respirar. Per què em fas recordar la part del meu cor que ja no existeix, que m'han arrencat?
Que puta. QUan li formulo les preguntes que cada dia em faig, llavors em deixa en pau. S'esvaeix, com si no m'hagués visitat mai. Em deixa sola un altre cop, ballant amb la meva bogeria.
Eixugo les pors que involuntariament han brollat dels meus ulls en forma de gotes i torno a la Vida. Aixeco el cap i miro el cel. Sempre cap endavant. Fent projectes, enamorant-me de la vida i del futur que no sé on em portarà. El futur. QUe misteriós. I atractiu. Segur que ell no m'obligarà a mirar cap enrere.



AAMAL.