Estava escrivint la introducció d’un treball que mai acabaré. Perquè si estudiar és escriure el que el professor vol llegir, d’acord. Vint pàgines no són res. Però per mi això no és estudiar.
I he hagut de parar, i obrir un nou arxiu. He pres l’icona del paper en blanc, i pitjo les tecles de les lletres que em ballen pel cap. Només són paraules articulades, que persegueixen les notes del violí i del piano de Yann Tiersen, i que em despullen poc a poc.
Dec ser una exhibicionista, perquè en el fons m’agrada despullar-me. I dir que m’agrado. M’agrada que el meu cor se senti ferit amb el món, perquè es fa gran a cada cop. M’agrada el que penso, perquè vol dir que miro i escolto, i aprenc. M’agrada que les meves inquietuds m’ofeguin a vegades, perquè vol dir que vull viure la vida plenament. El que no m’agrada tant és saber que m’estimo, perquè si estimar-se és estar orgullós de com sent un la realitat, jo m’estimo, i molt; això significa que probablement ningú m’estimarà tant com m’estimo jo...

http://www.youtube.com/watch?v=nfwWKCRth_A&feature=related

http://www.youtube.com/watch?v=cg7NTPKCq_Y