Sóc molt meva i no m’agrada compartir els meus sentiments. No m’agrada i no en sé. Si ho faig mai és per obligació ni compromís, ni per fer pena a ningú. Ho faig perquè m’agafeu desprevinguda o confiada o perquè realment ho vull fer.
I avui vull parlar d’aquests dies que et desmonten totes les concepcions que tens de tot. Et fan deixar de creure que ets especial, dies grisos, pesants, però que passen. No cal que intenti explicar-los, perquè tothom els coneix, i tothom els fa seus, perquè els passa com pot. Per mi són molt especials. Són dies que em fan créixer. Descobrir-me.
Per a mi són dies reals i alhora somniats.Dies en que prefereixes diluir-te en les notes d’una cançó que expressi millor que les paraules que no et surten abans que prendre una decisió, de pensar en el que et preocupa o sentir el que sents. Escoltar-la, sentir-la a les orelles, la ment i el cor, i sentir el dolor. Sentir com allò que sents es transforma en una substància tangible que, com la sang, s’exten per tot el cor i els pulmons. Tanques els ulls, respires fons (perquè ja coneixes aquest procés). Nus a la gola, silenci profund. I un dolor tan intens que no el pots aguantar. Però el límit sempre s’allunya. Sempre es pot sentir una mica més. I quan arriba el punt àlgid, orgàsmic, perds el control de la ment i et tornes una mica més boja. On està el punt que separa la felicitat del dolor? Al cap i a la fi tot és res, i res són sensacions. I enmig d’aquest descontrol, et preguntes quan tornaràs a viure el patiment, quan a morir de plaer
Quan deixaràs de sentir que no sents res.



FOTO:Google
TEXT: Aamal