Tic tac. Ja és hora! L'hora no pactada, la que tothom sap però ningú diu. La que esperes, i no saps. Et dirigeixes al bar. Billi! I arriba la de sempre, el teu sou millor invertit, l'etiqueta vermella i daurada, la que al cap d'unes hores et farà volar. Gust amarg a la llengua, freda la mà, ja estàs preparat.
Ei! Ja n'hi ha un més. Tots arreplegats al voltant d'una taula, ronyosa, com el bar. Allà hi són els kolegues. Els kolegues amb k, perquè no són coneguts, ni colegues, ni amics. Són l'escola de la vida, els mestres que t'ensenyen que el millor és no saber, i anar fent.
I entre confessions i anècdotes les etiquetes s'acumulen a la taula, mentre el to de veu -i de les conversacions- va pujant, fins que alguna boca bastosa suggereix un pla, que qualla en els esperits eufòrics i posa els mecanismes en marxa. Un, tres, cinc, ja hi som. Tu marxa a l'altre cotxe, que no hi caps. Cinturó cordat, cigarreta encesa, ja hem arribat. La festa ens espera.
Quarts de tres, i provem el sabor d ela nit en forma de ron amb llimona. El fum entra al moment adequat i es reclou a la boca, adormint la ment. La sang va prenent el gust dolç de l'alcohol. Pupil·les dilatades, algun petó indegut, fruit del moviment desacompassat del cor i els pulmons, que estan fent l'amor amb la Vida. Que li donin pel cul a la realitat, i a la veritat.
El teu cos balla al ritme de les vibracions que percep. Els altaveus, la humitat de la pell del veí. I parlem. Parlem molt sense dir res. Treiem totes les paraules que hem anat reprimint fins llavors. Les que hem callat, i les que hem dit sense sentir. Llavors ens invaeixen uns instants de felicitat, d'aquesta que es palpa, que es podria arribar a tocar amb les puntes dels dits.
Però arriba ella. La presència estranya, que més em coneix. Ella, la que torna del seu viatge just en el moment que menys espero. La que m'enganya, perquè s'acomiada de mi per semrpe però que sempre retorna al costat, ben aprop. I m'abraça. Se m'acosta amb el seu alè gelat i m'estreny fort, tan fort, que trenca els llaços que em lliguen a aquesta vida tan meva i tan de tots. Trenca la conjunció del meu esperit amb la natura i amb els humans, i m'obliga a fer el que no vull. Mirar enrere. Fer-ho i sentir el dolor en la seva forma més plena. Recordo sense voler-ho el que un dia no tan llunyà vaig sentir, i recordo com es perdia, dil·luint-se en el temps. Sentir cadascuna de les persones, les coses, els llocs, els detalls i les hores, les olors. Sempre hi ha experiències i records que ens impressionen i ens marquen tan que volem creure que mai oblidarem, però sempre acabem oblidant. Què ens queda llavors? Tan poc som? Per què m'anraces tan fort? No em deixes respirar. Per què em fas recordar la part del meu cor que ja no existeix, que m'han arrencat?
Que puta. QUan li formulo les preguntes que cada dia em faig, llavors em deixa en pau. S'esvaeix, com si no m'hagués visitat mai. Em deixa sola un altre cop, ballant amb la meva bogeria.
Eixugo les pors que involuntariament han brollat dels meus ulls en forma de gotes i torno a la Vida. Aixeco el cap i miro el cel. Sempre cap endavant. Fent projectes, enamorant-me de la vida i del futur que no sé on em portarà. El futur. QUe misteriós. I atractiu. Segur que ell no m'obligarà a mirar cap enrere.



AAMAL.