miércoles, febrero 08, 2017

la Lluna de mandarina i una carta d'amor


Em trobo des fa uns dies inquieta. Sota les meves espatlles he sentit d'una manera intensa la Lluna, perturbadora. Nit rere nit, una força reconeguda, em captivava i em repel·lia al mateix temps. De què rius? Què m'estàs intentant dir? I somreia, la Lluna color de mandarina. Que no veus el temps que fa que estic fora del meu centre? Que no sé on sóc? Per què estàs compungida? Silenci, però un silenci tendre. De què més m'hauré de despendre?
La meva veu s'ofegava en preguntes incomplertes fins que arribava el Sol. I amb ell, una altra força amiga que sacsejava els instints , m'escalfava les orelles i feia somriure els meus batecs. I així nit rere dia, dia rere nit, fins que al final ho he comprès.

                  I trenco el meu silenci per respirar una carta d'amor que em fa feliç escriure.





Confessar-se enamorada d'alguna cosa, o d'alguna persona et canvia per dins. He reconegut, un cop més, la força que empeny ben enfora. Agradable sensació. És una empenta, però que surt des de l' interior més ocult. És un secret, ella encara no ho sap. Però el teu nom és Àfrica. I té nom de dona, però també un continent. M'ha alliberat acceptar una atracció que tan sols intueixo. No puc explicar què és el que m'atreu, ni perquè. Com si la conegués des de sempre, com si des de sempre hagués al meu costat, acompanyant-me en els meus processos. Sóc conscient que la desconec però m'agrada el que veig. I sé que m'agradarà el que veuré. És com quan sents algú, tan aprop, que t'agrada escoltar, aprendre de tot el que es deixa descobrir. Em qüestiona i em fa treballar-me per ser millor. Sense incomodar-me, accepto que, sense entendre res, tot tingui un sentit tan, tan evident. I desitjo aquest vibrar. Desitjo sentir més, no perquè ho necessiti, sinó perquè em complementa. És això que sempre diuen, que 1 + 1 no són dos, fan més.
L'amor sense límits ni condicionants. M'agrada sentir-lo així, perquè no ho sé fer d'una altra manera; deu ser que sóc una yonki de la intensitat. No sé que dir-vos (bé, si sé el que em dieu sempre) Però és que em fa tan forta viure'l amb totes les conseqüències!  Perquè em reconec a mi mateixa, em sento capaç, i puc mirar la vida amb autenticitat. Aquí van unes quantes coses que ja he après d'ella (perquè deixa una empremta reconexible arreu per on passa):


Que quan més m'allunyo del que he après, més a prop estic del que he d'aprendre. I que quan creixo, més puc ser qui sóc. Estudiar l'Àfrica, el seu territori, les seves dinàmiques actuals que venen d'un passat que estava connectat al meu, des de sempre i des de mai,  és també escoltar les històries ocultes que mai ningú ens ha ensenyat. M'ha portat a aquest instant que sempre arriba en el que la realitat en la que creies es trenca en bocins. La raó, esgotada, deixa de lluitar i es rendeix a escoltar que la veritat no és només teva. I el que precedeix és màgic, orgasme del pensament eixamplat, l'emoció a flor de pell, humilitat i llibertat.

Que aprendre des d'una nova mirada és remoure les ruïnes d'una ciutat morta que ja no sents com a pròpia de la que han de brollar nous ciments. Descobrir unes gents tan tan unides a un món més integrat que "connectat". m'ha fet qüestionar-me algunes coses que passava per òbvies. Per mi ser conseqüent era important. A cas és possible quan el Sol se'n va i et porta cada dia un moment diferent? Quan la vida passa tan ràpid? I si només pots ser-ho amb la pols de la terra, amb les estrelles i amb els avantpassats que t'han portat al teu present? 

Que el diàleg és l'únic camí per actuar i interpretar. Sempre hi ha hagut experiències d'enteniment comú, de flexibilitat.   A diferència de com ens han explicat la història de la humanitat, compartimentada en blocs estàtics de conquestes i conflictes (sempre l'escriuen els qui vencen) les cultures i persones sempre han sortit del propi centre per  relacionar-se, enriquint en complexitat els processos i multiplicant les diversitats. Quan han començat a idealitzar (en un sentit positiu, o negatiu) és quan les vençudes són un perill i no tenen cabuda.

Que la millor arma per reduïr les silenciades, les omprimides, és el paternalisme. Decidir pels altres ha estat una altra constant en la humanitat, i els africans bé ho saben. Fets carregats de bones intencions (i també males) però des de la creença en la superioritat pròpia. Per detectar el paternalisme, només t'has de preguntar: estàs considerant que l'altre té els mateixos atributs que tu? (i es pot aplicar a les relacions entre cultures però també entre persones).

Que l'odi s'apren. I el més difícil és distanciar-te del soroll de la cultura de l'odi i del menyspreu, és una inèrcia brutal i contagiosa. Però quan trobes silenci, ràpidament t'apropes a l'Amor. I existeixen milers d'experiències i exemples d'amor i dignitat, de reparació i reconstrucció  malgrat el sofriment, i legitimitat i reivindicacions malgrat la violència. De valor.