La pell de gallina, una esgarrifança d’incredulitat, i silenci. O potser no, però és la percepció que tenen (o tenien) els milers de persones que estan reunides a la Plaça Catalunya cada vespre, pendents d’un megàfon. Jo no crec en les revolucions, i en la violència sistemàticament ordenada que creen en els esperits indignats. No crec que aquesta sigui la “Revolució ètica” que esperàvem. Però si que penso que aquesta setmana hem trobat un espai per demostrar que una altra manera d’organitzar-nos, i de sentir els altres és possible. Hi ha moltes coses reprovables en la gestió d’aquesta protesta, però ningú ens ha ensenyat una altra manera d’organitzar-nos que no sigui la d’obeir. Obeir al que “sap més”, al que té més poder, al de dalt. No crec que aquesta sigui una revolució perquè la societat espanyola no està preparada. No ho està perquè li falta un rodatge cultural, un sentit de la responsabilitat i compromís que encara no té. Potser el sistema, potser el desenvolupament tecnològic, el benestar econòmic o la cultura post-moderna ens està portant a l’era de la des-educació. Potser és que mai en la història de la Humanitat ho hem estat, i ara la crueltat en la que ens està portant les desigualtats socioeconòmiques ens ho fan més evidents, però no som conseqüents. Tots els nostres actes tenen conseqüències, que molts cops oblidem. I ja no parlo de ser conseqüents a nivell mundial o polític (estar en un punt de reunió on es qüestiona el capitalisme i anar a sopar al McDonald’s, o treure una Blackberry en un debat), parlo de les petites coses amb les relacions amb les persones, en el nostre dia a dia. No ho som. No volem descobrir la veritat, o no ens importa, o ens fa por (i no sé què és pitjor). I si per casualitat la descobrim, l’esquivem de reüll. Passem per la vida dels altres de puntetes. Per una transformació popular ens cal aquest tipus d’educació, un canvi en la manera de tractar a l’altre, al planeta, es tracta de donar un valor real a la nostra llibertat. Per saber posar un límit a la repressió que les estructures que ens sostenen ens estan sotmetent.
Per això em fa gràcia que es titlli la construcció forçada (no ens queda altra) d’aquest espai de convivència, reflexió i re-educació com a moviment perroflautista de gent acomodada que es queixa per queixar-se, o que es ridiculitzi la seva manera d’entendre o sentir la realitat, tan legítima com qualsevol altra.
Aquest moviment, tothom se’l prendrà com cregui: com una amenaça, una oportunitat de fer botellón, de fer propaganda, per utilitzar-lo amb fins polítics, un moviment que suposa nits sense dormir pensant en una resposta política, repressiva o policial contundent contra un joves descarats, com a l’inici (potser l’exemple) de la decadència del civisme, com un somni, com la realitat d’una utopia. Per mi ( i estic plenament convençuda que per a molta més gent)ha estat un punt d’inflexió personal: temporal, i espacial. La plaça Catalunya s’ha convertit en una realitat. Molts pensàvem que no era real una altra manera de fer. Personalment pensava que, malgrat compartir crítiques d’aquest sistema que no funciona, la meva manera d’entendre les relacions socials (que en el fons ho són tot), no funcionaria fora dels àmbits en els que em moc. És cert que la plaça s’ha convertit en una micro-ciutat, però funciona, ha funcionat durant un temps. Funciona ordenadament sense control. I això és un estímul, que ens fa veure que les lluites que fem en el dia a dia, els cops que ens emportem, serveixen per alguna cosa.
L’única continuitat que pot tenir aquest moviment, serà a petita escala. No sé si en les assemblees de barris i pobles que ara s’activaran, però si en el que recordarem d’aquests moments en el dia a dia. I el problema de la nostra societat és que molts de nosaltres ni entenem aquests valors. I en això la indiferència ens fa molt mal. És molt important que tanta gent s’hagi acostat a escoltar aquesta nova manera de pensar. No és utòpica, ni hippie, ni idílica ni molt menys ridícula. S’allunya del cinisme, no ens abandona al relativisme que ens fa oblidar que en aquesta vida la societat no ho és tot, perquè som una peça d’alguna cosa més gran (quelcom sense principi ni final), i que cada acció o emoció té una conseqüència, i que cal ser-ne conscient. És important aquest apropament per a la nova reeducació, basada en l’acció conseqüent, que molts cops serà fallida, perquè és molt difícil. Tenia com una ferida oberta davant la indiferència, la superficialitat ingènua, i sobretot la despreocupació. Perquè a un cabró corrupte se’l pot combatre amb més o menys violència. Però com combatre el passotisme? No he aconseguit fer menys sagnant aquesta ferida, no he aconseguit cap bàlsam ni protecció, fins ara, que he rebut un cop d’aire fresc.


“Los síntomas de la decadencia tal como se manifiestan en el arte de un país son la indiferencia, la vanidad y la servidumbre. La indiferencia es la ausencia de apreciación […]. La indiferencia es endémica. Es una enfermedad que se ha propagado por toda nuestra civilización y que es síntoma de una vitalidad disminuida. Deprime las sensibilidades y al ser humano medio ya no le importa sentir la chispa de la vida, tener una mirada fresca o alegrarse y disfrutar a través de los sentidos. Prefiere hacer frente a la vida desde la armadura del aburrimiento o el cinismo, y esquiva la desesperación con el descarado escudo del libertinaje”.
HERBERT READ.





aamal.