Estimats reis mags d’Orient:
Us escric la carta d’aquest any i la publico per Internet perquè suposo que us heu mediatitzat tant com la resta del món: segur que ja no llegireu les antigues cartes escrites sobre paper, perquè no teniu temps de desxifrar la cal•ligrafia que les personalitzava, i tampoc confio gaire en els vostres missatgers, perquè últimament sembla que ara tothom s’atorga el dret a robar els nostres somnis.
Mai us he demanat grans coses ( l’any que us demanava una ploma d’escriure, no pensava en una Montblanc) i tampoc ho faré aquest any. No us penso demanar que em toqui la loteria, prefereixo que li toqui a algú que ho necessiti més que jo, ni tampoc sort, perquè la sort sola no porta enlloc. Tampoc exigeixo protecció, perquè aquest any m’han fotut molts pals però me n’he sortit jo sola. I si us he de ser franca, aquest any no m’he portat gaire bé: m’he passat a la “mala vida”, segons em diuen, m’he fet un tatuatge, he descobert que sempre s’ha de qüestionar i comprovar tot allò que ens diuen, i a ser intransigent amb algunes coses, he canviat de prioritats a la vida, i ja no m’importa el que digui o pensi la gent del que faig, o sento.
Malgrat això, penso que no he fet mal a ningú, ni he mentit. És per això que us escric la carta, per demanar-vos recuperar una cosa que he perdut, més aviat m’han robat. I no és per caprici, sinó per necessitat.
Fa temps la Vida em va atorgar, com a tothom, un do, amb el que de seguida vaig connectar. Jo no acostumo a sobresortir en res, perquè no m’agrada, però haig de reconèixer que junts fèiem grans coses. Érem una conjunció invencible. Jo vivia, i aprenia, i ell (el do) m’ensenyava, parlava per mi.
Fins que vaig jugar amb foc, i em vaig cremar. Vaig trobar una musa traïdora. Una musa que em va despertar sensacions que pensava que no existien, em va fer obrir els ulls (encara més) i dirigir-los amb una nova mirada. A sentir d’una nova manera la Vida. Llavors el do i jo encara ens vam fer més grans en intensitat, i jo no cabia al cos de felicitat. Però la musa traïdora va resultar ser una il•lusió: em va inspirar fictíciament fins al punt de confiar-me, em va enganyar, per posteriorment abandonar-me.
És per això que necessito una musa, perquè jo segueixo sentint moltes coses amb la intensitat que vaig adoptar, però m’he trencat en trossets, igual que el do que m’acompanyava, i ara m’he quedat sense veu. Desitjo per aquest any trobar una musa que m’inspiri de nou, que em retorni la sensació d’harmonia, per tornar a ser qui algun cop he estat, i fer les grans coses que he fet. Perquè ara les faig igualment, però amb grans esforços i dificultats.
No us demano gran cosa, però per a mi ho és tot. Així que aquest any us deixaré torrons i neules amb vi bo i aigua pels vostres camells. No us preocupeu, si sento soroll tancaré ben fort els ulls i esperaré pacient el meu regal.
Gràcies per endavant,
Els meus millors desitjos per vosaltres,
MARINA.
