Quan algú treballa amb nens queda fascinat. De fet, no cal treballar amb ells per quedar bocabadat. Només cal observar-los ( que no mira-los), escoltar-los (no sentir-los. Tractar-los. Però conviure cert temps per coneixer-los amb profunditat et fa adonar ràpidament de la necessitat de tenir-los en compte.
No sé per què sempre tendim a ceure que som els millors. QUe l'edat adulta és la més madura, que la societat actual és la més desenvolupada, que el nostre coneixement és el més sabi. En conseqüència amb això, veiem els infants com a mini-personetes que estan en procés de creació i ens perdem la màgia del seu esperit. La intensitat dels seus sentiments i les seeves il·lusions. No sé en quin punt deixen de tenir valor les promeses que ens fem a nosaltres mateixos, i també als altres. Estic segura que si els deixessim parlar, és una de les coses que no ens perdonarien mai. Que deixem de ser conseqüents amb el que diem. Un nen no para fins aconseguir el que es proposa (fins que s'emporta un dels nostres cops). Un nen no té problemes per dir el que pensa i el que sent (i a nosaltres ens semblen ridículs) perquè entre altres coses, no té por del que li diran o pensaran. Per un nen no existeixen les fronteres de l'edat, del temps, els prejudicis o l'espai. Un nen pensa, però per ell això no és el més important. És quan comencen a veure la tele dels adults, o quan li (des)ensenyen com s'ha de viure, que comencen a comportar-se com s'espera que ho facin. Com adults.