somos el tiempo que nos queda.

2011-05-24T19:12:00.002+02:00

La pell de gallina, una esgarrifança d’incredulitat, i silenci. O potser no, però és la percepció que tenen (o tenien) els milers de persones que estan reunides a la Plaça Catalunya cada vespre, pendents d’un megàfon. Jo no crec en les revolucions, i en la violència sistemàticament ordenada que creen en els esperits indignats. No crec que aquesta sigui la “Revolució ètica” que esperàvem. Però si que penso que aquesta setmana hem trobat un espai per demostrar que una altra manera d’organitzar-nos, i de sentir els altres és possible. Hi ha moltes coses reprovables en la gestió d’aquesta protesta, però ningú ens ha ensenyat una altra manera d’organitzar-nos que no sigui la d’obeir. Obeir al que “sap més”, al que té més poder, al de dalt. No crec que aquesta sigui una revolució perquè la societat espanyola no està preparada. No ho està perquè li falta un rodatge cultural, un sentit de la responsabilitat i compromís que encara no té. Potser el sistema, potser el desenvolupament tecnològic, el benestar econòmic o la cultura post-moderna ens està portant a l’era de la des-educació. Potser és que mai en la història de la Humanitat ho hem estat, i ara la crueltat en la que ens està portant les desigualtats socioeconòmiques ens ho fan més evidents, però no som conseqüents. Tots els nostres actes tenen conseqüències, que molts cops oblidem. I ja no parlo de ser conseqüents a nivell mundial o polític (estar en un punt de reunió on es qüestiona el capitalisme i anar a sopar al McDonald’s, o treure una Blackberry en un debat), parlo de les petites coses amb les relacions amb les persones, en el nostre dia a dia. No ho som. No volem descobrir la veritat, o no ens importa, o ens fa por (i no sé què és pitjor). I si per casualitat la descobrim, l’esquivem de reüll. Passem per la vida dels altres de puntetes. Per una transformació popular ens cal aquest tipus d’educació, un canvi en la manera de tractar a l’altre, al planeta, es tracta de donar un valor real a la nostra llibertat. Per saber posar un límit a la repressió que les estructures que ens sostenen ens estan sotmetent.
Per això em fa gràcia que es titlli la construcció forçada (no ens queda altra) d’aquest espai de convivència, reflexió i re-educació com a moviment perroflautista de gent acomodada que es queixa per queixar-se, o que es ridiculitzi la seva manera d’entendre o sentir la realitat, tan legítima com qualsevol altra.
Aquest moviment, tothom se’l prendrà com cregui: com una amenaça, una oportunitat de fer botellón, de fer propaganda, per utilitzar-lo amb fins polítics, un moviment que suposa nits sense dormir pensant en una resposta política, repressiva o policial contundent contra un joves descarats, com a l’inici (potser l’exemple) de la decadència del civisme, com un somni, com la realitat d’una utopia. Per mi ( i estic plenament convençuda que per a molta més gent)ha estat un punt d’inflexió personal: temporal, i espacial. La plaça Catalunya s’ha convertit en una realitat. Molts pensàvem que no era real una altra manera de fer. Personalment pensava que, malgrat compartir crítiques d’aquest sistema que no funciona, la meva manera d’entendre les relacions socials (que en el fons ho són tot), no funcionaria fora dels àmbits en els que em moc. És cert que la plaça s’ha convertit en una micro-ciutat, però funciona, ha funcionat durant un temps. Funciona ordenadament sense control. I això és un estímul, que ens fa veure que les lluites que fem en el dia a dia, els cops que ens emportem, serveixen per alguna cosa.
L’única continuitat que pot tenir aquest moviment, serà a petita escala. No sé si en les assemblees de barris i pobles que ara s’activaran, però si en el que recordarem d’aquests moments en el dia a dia. I el problema de la nostra societat és que molts de nosaltres ni entenem aquests valors. I en això la indiferència ens fa molt mal. És molt important que tanta gent s’hagi acostat a escoltar aquesta nova manera de pensar. No és utòpica, ni hippie, ni idílica ni molt menys ridícula. S’allunya del cinisme, no ens abandona al relativisme que ens fa oblidar que en aquesta vida la societat no ho és tot, perquè som una peça d’alguna cosa més gran (quelcom sense principi ni final), i que cada acció o emoció té una conseqüència, i que cal ser-ne conscient. És important aquest apropament per a la nova reeducació, basada en l’acció conseqüent, que molts cops serà fallida, perquè és molt difícil. Tenia com una ferida oberta davant la indiferència, la superficialitat ingènua, i sobretot la despreocupació. Perquè a un cabró corrupte se’l pot combatre amb més o menys violència. Però com combatre el passotisme? No he aconseguit fer menys sagnant aquesta ferida, no he aconseguit cap bàlsam ni protecció, fins ara, que he rebut un cop d’aire fresc.

“Los síntomas de la decadencia tal como se manifiestan en el arte de un país son la indiferencia, la vanidad y la servidumbre. La indiferencia es la ausencia de apreciación […]. La indiferencia es endémica. Es una enfermedad que se ha propagado por toda nuestra civilización y que es síntoma de una vitalidad disminuida. Deprime las sensibilidades y al ser humano medio ya no le importa sentir la chispa de la vida, tener una mirada fresca o alegrarse y disfrutar a través de los sentidos. Prefiere hacer frente a la vida desde la armadura del aburrimiento o el cinismo, y esquiva la desesperación con el descarado escudo del libertinaje”.
HERBERT READ.

aamal.

2010-12-30T18:51:00.000+01:00

Estimats reis mags d’Orient:

Us escric la carta d’aquest any i la publico per Internet perquè suposo que us heu mediatitzat tant com la resta del món: segur que ja no llegireu les antigues cartes escrites sobre paper, perquè no teniu temps de desxifrar la cal•ligrafia que les personalitzava, i tampoc confio gaire en els vostres missatgers, perquè últimament sembla que ara tothom s’atorga el dret a robar els nostres somnis.
Mai us he demanat grans coses ( l’any que us demanava una ploma d’escriure, no pensava en una Montblanc) i tampoc ho faré aquest any. No us penso demanar que em toqui la loteria, prefereixo que li toqui a algú que ho necessiti més que jo, ni tampoc sort, perquè la sort sola no porta enlloc. Tampoc exigeixo protecció, perquè aquest any m’han fotut molts pals però me n’he sortit jo sola. I si us he de ser franca, aquest any no m’he portat gaire bé: m’he passat a la “mala vida”, segons em diuen, m’he fet un tatuatge, he descobert que sempre s’ha de qüestionar i comprovar tot allò que ens diuen, i a ser intransigent amb algunes coses, he canviat de prioritats a la vida, i ja no m’importa el que digui o pensi la gent del que faig, o sento.
Malgrat això, penso que no he fet mal a ningú, ni he mentit. És per això que us escric la carta, per demanar-vos recuperar una cosa que he perdut, més aviat m’han robat. I no és per caprici, sinó per necessitat.
Fa temps la Vida em va atorgar, com a tothom, un do, amb el que de seguida vaig connectar. Jo no acostumo a sobresortir en res, perquè no m’agrada, però haig de reconèixer que junts fèiem grans coses. Érem una conjunció invencible. Jo vivia, i aprenia, i ell (el do) m’ensenyava, parlava per mi.
Fins que vaig jugar amb foc, i em vaig cremar. Vaig trobar una musa traïdora. Una musa que em va despertar sensacions que pensava que no existien, em va fer obrir els ulls (encara més) i dirigir-los amb una nova mirada. A sentir d’una nova manera la Vida. Llavors el do i jo encara ens vam fer més grans en intensitat, i jo no cabia al cos de felicitat. Però la musa traïdora va resultar ser una il•lusió: em va inspirar fictíciament fins al punt de confiar-me, em va enganyar, per posteriorment abandonar-me.
És per això que necessito una musa, perquè jo segueixo sentint moltes coses amb la intensitat que vaig adoptar, però m’he trencat en trossets, igual que el do que m’acompanyava, i ara m’he quedat sense veu. Desitjo per aquest any trobar una musa que m’inspiri de nou, que em retorni la sensació d’harmonia, per tornar a ser qui algun cop he estat, i fer les grans coses que he fet. Perquè ara les faig igualment, però amb grans esforços i dificultats.
No us demano gran cosa, però per a mi ho és tot. Així que aquest any us deixaré torrons i neules amb vi bo i aigua pels vostres camells. No us preocupeu, si sento soroll tancaré ben fort els ulls i esperaré pacient el meu regal.
Gràcies per endavant,

Els meus millors desitjos per vosaltres,

MARINA.

2010-10-06T00:42:00.003+02:00

Classe d'Antropologia política. Quan entra el professor, es fa el silenci. Entra amb moviments magestuosos com una gasel·la i té una veu greu i segura que encisa com el cant d'un cisne. Llavors, entra la màgia de les paraules. No hi ha fum, ni focs artificials.És la màgia de les coses petites que canvia l'estat d'ànim. El seu discurs, és estrany. Una barreja entre anti-liberalisme però sense els adjectius despectius que solen acompanyar al conservadurisme. Un pensament (polític o no) que sorpren si més no perquè no sol ser l'habitual. Estem acostumats als extremismes. I les seves paraules inciten al pensament.
Tots tenim cultura política. Una cultura formada amb l'experiència individual i també grupal, amb les relacions amb els altres. Una cultura que ens sotmet als processos crítics als que ens fa fer front la vida i configuren un caràcter, que al seu torn incideix al nostre comportament.
La cultura (i l'educació que hem rebut només n'és una part) és el vehicle que ens ajuda a resoldre (o no) les situacions conflictives que ens proposa la vida quan es tracta de l'adaptació a noves situacions. Perquè quan més vivenciem és en els moments de transició d'una situació a una altra.

2010-08-26T12:52:00.004+02:00

Estava escrivint la introducció d’un treball que mai acabaré. Perquè si estudiar és escriure el que el professor vol llegir, d’acord. Vint pàgines no són res. Però per mi això no és estudiar.
I he hagut de parar, i obrir un nou arxiu. He pres l’icona del paper en blanc, i pitjo les tecles de les lletres que em ballen pel cap. Només són paraules articulades, que persegueixen les notes del violí i del piano de Yann Tiersen, i que em despullen poc a poc.
Dec ser una exhibicionista, perquè en el fons m’agrada despullar-me. I dir que m’agrado. M’agrada que el meu cor se senti ferit amb el món, perquè es fa gran a cada cop. M’agrada el que penso, perquè vol dir que miro i escolto, i aprenc. M’agrada que les meves inquietuds m’ofeguin a vegades, perquè vol dir que vull viure la vida plenament. El que no m’agrada tant és saber que m’estimo, perquè si estimar-se és estar orgullós de com sent un la realitat, jo m’estimo, i molt; això significa que probablement ningú m’estimarà tant com m’estimo jo...

http://www.youtube.com/watch?v=nfwWKCRth_A&feature=related

http://www.youtube.com/watch?v=cg7NTPKCq_Y

2010-08-23T14:45:00.003+02:00

Tic tac. Ja és hora! L'hora no pactada, la que tothom sap però ningú diu. La que esperes, i no saps. Et dirigeixes al bar. Billi! I arriba la de sempre, el teu sou millor invertit, l'etiqueta vermella i daurada, la que al cap d'unes hores et farà volar. Gust amarg a la llengua, freda la mà, ja estàs preparat.
Ei! Ja n'hi ha un més. Tots arreplegats al voltant d'una taula, ronyosa, com el bar. Allà hi són els kolegues. Els kolegues amb k, perquè no són coneguts, ni colegues, ni amics. Són l'escola de la vida, els mestres que t'ensenyen que el millor és no saber, i anar fent.
I entre confessions i anècdotes les etiquetes s'acumulen a la taula, mentre el to de veu -i de les conversacions- va pujant, fins que alguna boca bastosa suggereix un pla, que qualla en els esperits eufòrics i posa els mecanismes en marxa. Un, tres, cinc, ja hi som. Tu marxa a l'altre cotxe, que no hi caps. Cinturó cordat, cigarreta encesa, ja hem arribat. La festa ens espera.
Quarts de tres, i provem el sabor d ela nit en forma de ron amb llimona. El fum entra al moment adequat i es reclou a la boca, adormint la ment. La sang va prenent el gust dolç de l'alcohol. Pupil·les dilatades, algun petó indegut, fruit del moviment desacompassat del cor i els pulmons, que estan fent l'amor amb la Vida. Que li donin pel cul a la realitat, i a la veritat.
El teu cos balla al ritme de les vibracions que percep. Els altaveus, la humitat de la pell del veí. I parlem. Parlem molt sense dir res. Treiem totes les paraules que hem anat reprimint fins llavors. Les que hem callat, i les que hem dit sense sentir. Llavors ens invaeixen uns instants de felicitat, d'aquesta que es palpa, que es podria arribar a tocar amb les puntes dels dits.
Però arriba ella. La presència estranya, que més em coneix. Ella, la que torna del seu viatge just en el moment que menys espero. La que m'enganya, perquè s'acomiada de mi per semrpe però que sempre retorna al costat, ben aprop. I m'abraça. Se m'acosta amb el seu alè gelat i m'estreny fort, tan fort, que trenca els llaços que em lliguen a aquesta vida tan meva i tan de tots. Trenca la conjunció del meu esperit amb la natura i amb els humans, i m'obliga a fer el que no vull. Mirar enrere. Fer-ho i sentir el dolor en la seva forma més plena. Recordo sense voler-ho el que un dia no tan llunyà vaig sentir, i recordo com es perdia, dil·luint-se en el temps. Sentir cadascuna de les persones, les coses, els llocs, els detalls i les hores, les olors. Sempre hi ha experiències i records que ens impressionen i ens marquen tan que volem creure que mai oblidarem, però sempre acabem oblidant. Què ens queda llavors? Tan poc som? Per què m'anraces tan fort? No em deixes respirar. Per què em fas recordar la part del meu cor que ja no existeix, que m'han arrencat?
Que puta. QUan li formulo les preguntes que cada dia em faig, llavors em deixa en pau. S'esvaeix, com si no m'hagués visitat mai. Em deixa sola un altre cop, ballant amb la meva bogeria.
Eixugo les pors que involuntariament han brollat dels meus ulls en forma de gotes i torno a la Vida. Aixeco el cap i miro el cel. Sempre cap endavant. Fent projectes, enamorant-me de la vida i del futur que no sé on em portarà. El futur. QUe misteriós. I atractiu. Segur que ell no m'obligarà a mirar cap enrere.

AAMAL.

2010-04-02T17:12:00.002+02:00

Quan algú treballa amb nens queda fascinat. De fet, no cal treballar amb ells per quedar bocabadat. Només cal observar-los ( que no mira-los), escoltar-los (no sentir-los. Tractar-los. Però conviure cert temps per coneixer-los amb profunditat et fa adonar ràpidament de la necessitat de tenir-los en compte.
No sé per què sempre tendim a ceure que som els millors. QUe l'edat adulta és la més madura, que la societat actual és la més desenvolupada, que el nostre coneixement és el més sabi. En conseqüència amb això, veiem els infants com a mini-personetes que estan en procés de creació i ens perdem la màgia del seu esperit. La intensitat dels seus sentiments i les seeves il·lusions. No sé en quin punt deixen de tenir valor les promeses que ens fem a nosaltres mateixos, i també als altres. Estic segura que si els deixessim parlar, és una de les coses que no ens perdonarien mai. Que deixem de ser conseqüents amb el que diem. Un nen no para fins aconseguir el que es proposa (fins que s'emporta un dels nostres cops). Un nen no té problemes per dir el que pensa i el que sent (i a nosaltres ens semblen ridículs) perquè entre altres coses, no té por del que li diran o pensaran. Per un nen no existeixen les fronteres de l'edat, del temps, els prejudicis o l'espai. Un nen pensa, però per ell això no és el més important. És quan comencen a veure la tele dels adults, o quan li (des)ensenyen com s'ha de viure, que comencen a comportar-se com s'espera que ho facin. Com adults.

2010-01-12T19:49:00.001+01:00

"El Naufrago"

Todo es silencio y quietud. Al horizonte, el mar y el cielo se unen para dejar paso a la luz del atardecer. Una luz lúcida, rojiza como el color de las almas, que, a su vez, se mezcla con los colores oscuros de unas sombras. Son de alguien que camina en la cálida playa. Sin rumbo, marca con sus pasos todo el tiempo perdido, las experiencias vividas, y los sueños que le quedan. Ese alguien, triste, recuerda su naufragio. Recuerda que lo peor no fue hundir el barco, y sobrevivir. Las catástrofes son inevitables, porque si no lo fueran, no serían catástrofes. Recuerda mucho ruido, un gran miedo, y una fuerza que le hizo perder el control de su vida. Unos momentos (segundos) en que nada dependió de él. Vida, muerte, elegidas al azar. Y el azar eligió vida. Pese al dolor, pese a las magulladuras, ese alguien también quiso vivir, y luchó para conseguirlo. Se aferró a lo que pudo, y vivió. Pero lo peor estaba por llegar. Esa horrible idea de surcar en la deriva, sin nada a lo que aferrarse, ni un norte donde ir. Con suerte, llegó a la playa, recuerda ese alguien. ¿Qué hago yo aquí? Le pregunta la soledad, su mejor (su única) aliada.

text:aamal
foto: made in Windows

2010-01-01T22:22:00.002+01:00

Odio que me digan que voy contra todo.
Odio que las ideas sociales formen parte de mi vida.
Odio pensar siempre en la utopía.
Odio los okupas, los fachas, los nacionalistas.
Odio el término inmigrante, y el de ciudadano.
Y que me digan prepotente.
Odio que me obliguen a abrir mi interior
cuando no quiero hacerlo.
Odio llorar por alguien que sufre y que no conozco,
pero ser incapaz de cuidar a quien me cuida.
Odio que alguna vez se me pase por la cabeza
pensar cómo sería vivir siendo una "poseheta 4evah",
una niña totna y repeinada
sin más inquietudes que la marca de lápiz de ojos.
Porque vivir así no es vivir, pero vivir sufriendo tampoco lo es.
Odio que la gente se haga una idea equivocada de mí,
porque odio ser a veces una persona oscura
y luego llegan los reproches, y las explicaciones.
Odio no poder comprometerme y querer ser una causa perdida.
Porque en el fondo soy egoísta,
y me siento rota por dentro, rechazando el amor de los que me quieren,
y esperando el cariño de los que me ignoran.

aamal.

2009-12-23T21:19:00.007+01:00

Imagina por un instante que no eres quien eres.
Que no eres blanco, rico, (in)civilizado.
Que no somos parte de un sistema que empobrece a los pobres,
pervierte a los ricos
y envilece a los más ricos.
Ahora, ve si quieres comprar regalos
vayamos a desear unas buenas falsas fiestas.

http://www.youtube.com/watch?v=kLABXdyTswM&feature=related

2009-12-12T14:49:00.003+01:00

No haré preguntas, no habrá recuerdos, haré que tu pasado sea solo un cuento.

Olé. Oyendo sin escuchar un rumomor mientras comía, por casualidad me he fijado en la letra de una canción de la Oreja de Van Gogh. No pretendo hechar tierra sobre el grupo, porque en verdad ya me da igual. Todos sabemos que la mayor parte de lo que hoy escuchamos apesta a dinero y publicidad (sea alternativo o no, y en más o menor grado). Por eso ya me da igual. Lo que si que me importa es lo que transmiten, porque parece ser que la tendencia que tiene el ser humano de hoy en día es de interiorizar lo que le dicen sin pensarlo, ya no digo dos veces, sino una. Así que muy bien. Me gusta pensar que lo que hoy cantan las niñas es una oda a la superficialidad. Para conseguir un novio que pasear y (y de paso unos cuantos polvos de los que galardear), olvidemonos de lo que somos, no pensemos en lo que nos ha marcado, no hablemos ni nos conozcamos. Puede que quienes quieran que sean que han escrito la canción no tuviesen esa intención, probablemente sólo querían despertar en los ánimos de los fans esa necesidad de amor, recordarles lo que se siente al estar enamorado, ponerlos tontos, blanditos. Pero a mi no me valen las buenas intenciones. Quiero decir, las palabras importan más de lo que creemos. Tienen el mismo valor que los silencios que a veces interrumpimos para decir idioteces. Estoy harta de esas canciones cursis y mediocres, harta de esta vida tan Disney y tan color de rosa. Harta de que no me pueda cagar en lo que me de la gana. Niña, no digas eso. ¿Por que? Siempre he oído que las personas tenemos lo que nos merecemos. Y eso es una gran mentira. En la vida hay dos componentes, el esfuerzo, y la suerte. Sin esfuerzo, si tienes suerte te va bien. Pero la suerte se acaba. Pero sin suerte, sin una circumstancia favorable externa a ti que le de un empujón a tu trabajo, poco puedes hacer. Y lo sabemos. Así que me cago en lo que quiero. ¿Por qué no gritamos? ¿Por qué no nos enfadamos? Parece que vivimos en un estado de coma permanente. Vivimos anestesiados en una cultura en la que es mejor olvidar, ignorar. Si uno está mal, si uno está enfadado, ¿Por qué no se caga en Dios? Ese Dios debería entender que está enfadado por algo. Parece que no, parece que está mal no ser superficialmente perfecto. Parece el remedio es escuchar canciones tontas.
Estoy harta, de demasiadas cosas. Seguiré mi papel de rarita introvertida, y me cagaré en todas las circumstancias que no me son favorables.

texto: AAMAL
foto: google.

2009-11-25T22:26:00.001+01:00

Sóc molt meva i no m’agrada compartir els meus sentiments. No m’agrada i no en sé. Si ho faig mai és per obligació ni compromís, ni per fer pena a ningú. Ho faig perquè m’agafeu desprevinguda o confiada o perquè realment ho vull fer.
I avui vull parlar d’aquests dies que et desmonten totes les concepcions que tens de tot. Et fan deixar de creure que ets especial, dies grisos, pesants, però que passen. No cal que intenti explicar-los, perquè tothom els coneix, i tothom els fa seus, perquè els passa com pot. Per mi són molt especials. Són dies que em fan créixer. Descobrir-me.
Per a mi són dies reals i alhora somniats.Dies en que prefereixes diluir-te en les notes d’una cançó que expressi millor que les paraules que no et surten abans que prendre una decisió, de pensar en el que et preocupa o sentir el que sents. Escoltar-la, sentir-la a les orelles, la ment i el cor, i sentir el dolor. Sentir com allò que sents es transforma en una substància tangible que, com la sang, s’exten per tot el cor i els pulmons. Tanques els ulls, respires fons (perquè ja coneixes aquest procés). Nus a la gola, silenci profund. I un dolor tan intens que no el pots aguantar. Però el límit sempre s’allunya. Sempre es pot sentir una mica més. I quan arriba el punt àlgid, orgàsmic, perds el control de la ment i et tornes una mica més boja. On està el punt que separa la felicitat del dolor? Al cap i a la fi tot és res, i res són sensacions. I enmig d’aquest descontrol, et preguntes quan tornaràs a viure el patiment, quan a morir de plaer
Quan deixaràs de sentir que no sents res.

FOTO:Google
TEXT: Aamal

2009-10-12T22:26:00.003+02:00

Llamada salvaje

Caminaba por el bosque huyendo de la ciudad sin nombre; el lugar donde he nacido, donde el cielo es blanco y el sol, en vez de brillar, se esconde de los corazones de los habitantes, demasiado ocupados en lograr coger a tiempo el autobús. No buscaba la naturaleza, sino más bien la dulce compañía de los silenciosos árboles enraizados en una tierra árida, y demasiado lejana y hermosa para la civilización humana. Pero me encontré inevitablemente con la llamada salvaje. Unos ojos sigilosos me observaban. Y además, buscaban insistentemente una respuesta. No sé qué es lo que pensé en ese momento; supongo que algo parecido al ensimismamiento ante una criatura tan bella. Era un ciervo pavoneándose orgulloso y demostrando su elegancia natural. El joven Bambi se fue de la misma manera que había llegado: volando, acompañado de su libertad, entre los espesos matorrales.
Después de esos instantes de magia me vi otra vez sumergida entre mis cavilaciones, buscando una tregua en mis batallas interiores, buscando algún momento de paz entre este mundo de locos, pensando en todo y en nada.
No obstante un ruido seco detuvo mi corazón mi mirada y mis pasos. Algo parecido a un disparo. De pronto me asusté. No sabía bien qué hacer. Pensaba si sería mejor correr o quedarme quieta. Mi instinto se adelantó y grité: ¡No dispare, estoy aquí! Al no obtener respuestas, empecé a caminar con precaución hacia el lugar del delito. En una explanada, para mi sorpresa, encontré el cadáver. Mi corazón latía como nunca había latido.
No podía creer lo que mis ojos presenciaban. Allí estaba Bambi. Mi símbolo particular de la libertad, de la elegancia y de la vida, estaba ahora tumbado, agonizando. Me acerqué al cuerpo, notando como se iba escapando poco a poco la vida, cual si fuera una flor silvestre recién arrancada.
Sus ojos se iban llenando de pensamientos grises, oscuros, aunque aun mantenía contacto con la realidad. Respiraba con mucha dificultad.
Quien no me entienda me tachará de sanguinaria, pero estaba casi fascinada observando esa desesperada lucha por la vida. Yo lo animaba en silencio, no sabía por qué motivo. El joven Bambi intentaba aferrarse a la vida pero sus sollozos cada vez eran más ruidosos, y la esperanza se hacía en cada segundo que transcurría, más lejana. De pronto mi cuerpo empezó a acercarse, otra vez guiado por instinto, hacia el animal. Participaba inconscientemente en un ritual que me parecía casi familiar. El contacto de mis manos con su piel me dio escalofríos. Observé, cercana ya la hora final, casi despidiéndome de él, al joven Bambi. Aún mantenía su inquebrantable mirada. Aunque sus ojos estaban extremadamente abiertos, todavía tenían vida. Y llego el momento. Ese fugaz momento en el que nada depende de ti. El único instante en el que no puedes hacer nada. Debes confiar en lo que sea que confíes y esperar. El juego de la vida. Y de la muerte. La cara y cruz de la moneda.
Aun tiene que llegar el momento en el que sea capaz de describir lo que vi. ¿El milagro de la vida? ¿Dios? No lo sé. Pero vi algo en su mirada. Vi el brillo de la esperanza. El color de la Vida. Quizás recordó el aroma de la libertad y sacó fuerzas para luchar, quizás fueron sus ganas de vivir, o el anhelo de volver a ver a su familia. Pero sea lo que fuere, le salvó. Y vivió.
Esa experiencia hizo plantearme qué es lo que a mi me salvaría. Qué es lo que en el último instante, cuando se agotase mi esencia, querría ver. Y la respuesta la encontré en el Amor. Creo que es eso lo que está en todas partes y en todos nosotros. Puede abstraerse como valor absoluto o concretarse en una persona, o dos, o tres. Pero siempre está ahí. Arrastrándonos a la vida cuando estamos hundidos y heridos. Que nos conmociona cuando nos sentimos desesperados. Creo que es eso lo que vi en los ojos del joven Bambi.

text: aamal (recuperat del 2008)
foto: aamal

2009-10-05T17:26:00.005+02:00

Soy Atenea, diosa de la guerra, y estoy esperando. No dejo de librar batallas. La vida es algo más que pelear; yo no peleo, yo lucho para defenderme y defender lo que creo. No hago nada por ningún ideal ni por nadie, lo hago porque lo creo y porque así lo siento.
Pero ahora estoy esperando, observando, descansando. Siento marcadamente el sabor de la soledad, siento como tengo en tensión cada músculo de mi cuerpo, el bailar desacompasado de mi afligido y exhausto corazón y el modo en el que se perfilan todos mis sentidos, a la espera de la señal.
La señal que me empuje a correr, arañar, golpear y a morder mientras te beso. A gritarle a este mundo que no me tiene nadie y que no tengo nada. A enfadarme con todos, a decir la verdad. Sin callarme nada. Sin límites.
Para después volver a mi habitual y mediocre frivolidad. Como si nada hubiera pasado. (text recuperat)

I de nou, Atena desperta. No li veus els ulls, vessats de desesperació? No li notes músculs cristal·litzats, i la sang bullint el verí del perill?
Ha caigut. Ha caigut en el mateix temut i dolorós error. Però aquest cop és diferent, si. Més bella, més sabia Atena no es lamentarà pels seus errors, aquest cop no. El seu esperit, salvatge i intuitiu, indomable, persegueix l'olor de l'amor i el gust de la por. Ella no és perversa, no. Perverses són les actituds dels humans, i cruels le seves accions. Ella mai odia. L'odi significa més que la indiferència i a més, no té força quant un està sol davant de l'altre.
Atena, incansable, invencible, aquest cop callarà. Tem obrir la capsa de Pandora i deixar al descobert tot el que hi ha al seu interor. Amor, traició, desengany, por, il·lusió..Tem espantar-se i descobrir que, un cop fora els sentiments, ja no és qui creia ser.
Atena torna al seu habitual posat contingut, impassible davant cap altre gest de confiança, o amor. No els vol, proclama. No la compassió. No se'n pot refiar de les promeses dels humans.
Atena, la deesa, seguirà lliurant batalles, solitaria, fins la fi dels temps. Ningú mereix saber què pensa. Ningú mereix saber què vol. Ningú mereix saber què sent.

Per si algú la torna a ferir.

foto: google
text:aamal

2009-09-24T20:28:00.001+02:00

-Estuve pensando en lo que dijiste el otro día […] ¿Sabes lo que se me ocurrió? Que eres un crío. Y que en realidad no tienes ni idea de lo que hablas.
-Vaya, gracias.
-Es normal. Nunca has salido de Boston.
-No.
-Si te pregunto algo de arte, me responderás con todos los datos de libros que se han escrito. Miguel Ángel: lo sabes todo; vida y obra […]Pero tu no puedes decirme cómo huele la Capilla Sixtina. Nunca has estado allí contemplando ese hermoso techo.
Si te pregunto por las mujeres, supongo que me darás una lista de tus preferidas. Puede que hayas echado unos cuantos polvos, pero no puedes decirme que se siente cuando te despiertas junto a una mujer y te inunda la felicidad.
Eres duro. Si te pregunto por la guerra probablemente citarás algo de Shakespeare […], pero no has sostenido a tu mejor amigo en brazos, esperando tu ayuda mientras exhala su último suspiro.
Si te pregunto por el amor, me citarás un soneto, pero nunca has mirado una mujer y te has sentido vulnerable, ni te has visto reflejado en sus ojos. No has pensado que Dios ha puesto un ángel en la tierra para ti, para que te rescate de los pozos del infierno, ni que qué se siente al ser su ángel, al darle tu amor, darlo para siempre y pasar por todo […]-
No sabes lo que significa perder a alguien, porque solo lo sabrás cuando ames a alguien más que a ti mismo.
Dudo que te hayas atrevido a amar de ese modo.
Te miro, y no veo a un hombre inteligente y confiado. Veo un chaval, creído y cagado de miedo.
- …
-Eres un genio, Will. Eso nadie lo niega. Nadie puede comprender lo que pasa en tu interior.
¿Eres huerfano, verdad? ¿Crees que puedo saber qué sientes, quien eres porque he leído Oliver Twist ? Un libro basta para definirte?
Personalmente eso me importa una mierda. Porque sabes que, no puedo aprender nada de ti ni leer nada de ti en un maldito libro.
Pero si quieres hablar de ti, de quien eres, estaré fascinado. A eso me apunto.
Pero no quieres hacerlo. Tienes miedo. Te aterroriza decir lo que sientes.
Así que tu mueves, chaval.

Foto i text: Fotograma i guió de la pel·lícula El indomable Will Hunting

2009-09-23T16:07:00.007+02:00

A vegades em pregunten per què dono tantes voltes a les coses, per la intensitat dels meus sentiments a flor de pell, per la trascendència de les meves decisions.
Jo sempre responc el mateix. Per escoltar millor a la Vida, aprendre d'ella i equivocar-me menys.
I últimament la sabiesa de la vida no para de repetir-me, en forma de somriure gastat amb el pes dels anys, que aprofiti la vida. Que m'alimenti, estudi,surti amb els amics i disfruti. Les quatre coses en aquest ordre, sense deixar-me’n cap. El meu avi, desencantat i cansat de treballar des dels 11, em reconeix que el temps li ha passat ràpid, i em vol fer entendre que no puc perdre ni un sol minut.
Quan torno a casa sempre hi penso. Que puta és la vida. Quanta sabiesa retinguda en cases tancades, oblidada la gent gran,com si fossin llibres que utilitzem només quan ens han de fer servei. I quanta raó.
Sempre esperant. Esperant acabar el batxillerat per estudiar el que ens agrada. Esperant el metro a l'andana, una feina que ens agradi més, esperant una trucada, que se'ns passi la por, esperant un millor moment, esperant a que les coses estiguin més tranquil•les. Esperant el torn a la cua, un canvi. Esperant a la persona adequada, esperant a que s'acabin els recursos energètics, esperant un líder salvador. Esperant que arreglin l'averia elèctrica i ens tornin la llum a casa. Esperant el dictat del destí, o que Déu se'ns emporti d'un cop. Perdem el temps preocupats per trobar alguna cosa millor. Quan obrirem els ulls després d'un son, ens trobarem aparcats i sols en un pis, recordant temps millors, recomanant a algú altre que aprofiti el seu temps.
I el bo de tot, és que, qui n'és conscient de tot plegat, i té massa fam de Vida i va a buscar sense esperar, és tractat de boig i temerari. Que puta és la vida.

Foto: La espera. AAMAL.
Text: AAMAL.

2009-03-17T20:11:00.004+01:00

"Aunque no podemos adivinar el tiempo que será, sí que tenemos, al menos, el derecho de imaginar el que queremos que sea. En 1948 y en 1976, las Naciones Unidas proclamaron extensas listas de derechos humanos; pero la inmensa mayoría de la humanidad no tiene más que el derecho de ver, oír y callar. ¿Qué tal si empezamos a ejercer el jamás proclamado derecho de soñar? ¿Qué tal si deliramos, por un ratito? Vamos a clavar los ojos más allá de la infamia, para adivinar otro mundo posible:

el aire estará limpio de todo veneno que no venga de los miedos humanos y de las humanas pasiones;

en las calles, los automóviles serán aplastados por los perros;

la gente no será manejada por el automóvil, ni será programada por la computadora, ni será comprada por el supermercado, ni será mirada por el televisor;

el televisor dejará de ser el miembro más importante de la familia, y será tratado como la plancha o el lavarropas;

la gente trabajará para vivir, en lugar de vivir para trabajar;

se incorporará a los códigos penales el delito de estupidez, que cometen quienes viven por tener o por ganar, en vez de vivir por vivir nomás, como canta el pájaro sin saber que canta y como juega el niño sin saber que juega;

en ningún país irán presos los muchachos que se nieguen a cumplir el servicio militar, sino los que quieran cumplirlo;

los economistas no llamarán nivel de vida al nivel de consumo, ni llamarán calidad de vida a la cantidad de cosas;

los cocineros no creerán que a las langostas les encanta que las hiervan vivas;

los historiadores no creerán que a los países les encanta ser invadidos;

los políticos no creerán que a los pobres les encanta comer promesas;

la solemnidad se dejará de creer que es una virtud, y nadie tomará en serio a nadie que no sea capaz de tomarse el pelo;

la muerte y el dinero perderán sus mágicos poderes, y ni por defunción ni por fortuna se convertirá el canalla en virtuoso caballero;

nadie será considerado héroe ni tonto por hacer lo que cree justo en lugar de hacer lo que más le conviene;

el mundo ya no estará en guerra contra los pobres, sino contra la pobreza, y la industria militar no tendrá más remedio que declararse en quiebra;

la comida no será una mercancía, ni la comunicación un negocio, porque la comida y la comunicación son derechos humanos;

nadie morirá de hambre, porque nadie morirá de indigestión;

los niños de la calle no serán tratados como si fueran basura, porque no habrá niños de la calle;

los niños ricos no serán tratados como si fueran dinero, porque no habrá niños ricos;

la educación no será el privilegio de quienes puedan pagarla;

la policía no será la maldición de quienes no puedan comprarla;

la justicia y la libertad, hermanas siamesas condenadas a vivir separadas, volverán a juntarse, bien pegaditas, espalda contra espalda;

una mujer, negra, será presidenta de Brasil y otra mujer, negra, será presidenta de los Estados Unidos de América; una mujer india gobernará Guatemala y otra, Perú;

en Argentina, las locas de Plaza de Mayo serán un ejemplo de salud mental, porque ellas se negaron a olvidar en los tiempos de la amnesia obligatoria;

la Santa Madre Iglesia corregirá las erratas de las tablas de Moisés, y el sexto mandamiento ordenará festejar el cuerpo;

la Iglesia también dictará otro mandamiento, que se le había olvidado a Dios: «Amarás a la naturaleza, de la que formas parte»;

serán reforestados los desiertos del mundo y los desiertos del alma;

los desesperados serán esperados y los perdidos serán encontrados, porque ellos son los que se desesperaron de tanto esperar y los que se perdieron de tanto buscar;

seremos compatriotas y contemporáneos de todos los que tengan voluntad de justicia y voluntad de belleza, hayan nacido donde hayan nacido y hayan vivido cuando hayan vivido, sin que importen ni un poquito las fronteras del mapa o del tiempo;

la perfección seguirá siendo el aburrido privilegio de los dioses; pero en este mundo chambón y jodido, cada noche será vivida como si fuera la última y cada día como si fuera el primero "

*Text:Eduardo Galeano
*FOto: Aamal.